Quan era petit, a l’escola estudiàvem totes les matèries en castellà. Corrien els anys vuitanta i el nostre català era ple de castellanismes que actualment farien riure més d’un. Molts de nosaltres no havíem sentit mai paraules tan quotidianes avui dia com “bústia”, “cendrer”, “pernil” o, fins i tot, “llauna”. Del llapis en dèiem “lapis”, i eren encara més comuns i estesos que ara barbarismes com “pasillo”, “botiquín” o “almacén”. Si més no, l’arribada de TV3 a una televisió en què fins al moment només hi havia hagut dos canals, suposava de sobte passar d’una oferta cent per cent en castellà a una altra en què el català representava ni més ni menys (poca broma) que un terç de la quota de pantalla. Després de dècades de franquisme, en què l’ús de la llengua pròpia havia quedat relegada a l’àmbit familiar i privat, de sobte començava un il·lusionant procés de normalització lingüística que buscava ampliar-ne la presència en àmbits en què durant tants anys se n’havia prohibit l’ús, com eren l’administració pública, l’educació i, com ja hem dit, els mitjans de comunicació. En arribar a l’institut ens vam començar a apropar a les matemàtiques, la història o la biologia per primer cop en català. Cada cop era més normal rebre notificacions de l’ajuntament o llegir fulletons de propaganda en la nostra llengua. I alhora, s’impulsaven polítiques per augmentar el paisatge lingüístic i l’etiquetatge en un estàndard que s’anava revitalitzant a passes de gegant. Semblava que era només qüestió de temps que el català gaudís d’una salut similar a la del castellà.

Avui dia, tot i les discussions vigents al voltant de si el català ha de ser un requisit o bé un mèrit pel que fa a l’accés a determinades places públiques, o a pesar dels debats sobre quin percentatge de matèries cal impartir en català a les escoles (al costat del castellà i l’anglès), ningú no es planteja que es pogués tornar a fer fora el català ni de l’administració ni de l’àmbit acadèmic. Si més no, val a dir que hem patit un retrocés important pel que fa a la seva presència en els mitjans de comunicació, especialment a la televisió. L’oferta de canals ha passat de tres a més d’un centenar, de manera que si la possibilitat de posar un canal en català als anys vuitanta era (dèiem) d’una entre tres, ara resulta més aviat remota. I l’oferta de dibuixos, sèries i pel·lícules en català representa un percentatge també ínfim en les plataformes que han anat apareixent, com ara Netflix, HBO o Disney, entre d’altres. Així, el que havíem guanyat amb tant d’esforç per un costat, ara ho estem perdent ràpidament per un altre. El nostre jovent mira molt poca tele en català. I a això cal sumar-hi l’enorme presència de l’anglès en el món d’Internet i les xarxes socials. Uns barbarismes s’han erradicat, però el ritme en què n’apareixen d’altres, ara molts d’ells procedents de la llengua anglesa, és tan alt que la tasca de normalització segueix essent, més que mai, molt necessària. Sentim els alumnes parlar del seu aspecte en termes de “look” o “outfit”. Ja no és que diguin “tio” en lloc de “company”, ara tot és “bro” això, “bro” allò. Han passat d’enamorar-se d’algú de la classe a tenir-hi un “crush”. I entre els comentaris “random” que se senten a les aules, paraules com “chill”, “hype”, “cringe”, “drip” o “make up” estan, sense que ens n’adonem, a l’ordre del dia. 

És en aquest context que amb els dos grups de 2n d’ESO d’enguany ens hem resolt a canviar l’examen del final de la unitat de barbarismes per l’elaboració d’una campanya contra aquests i a favor d’un bon ús del català a les aules. Així, hem començat per recopilar castellanismes i anglicismes que utilitzem sovint en l’àmbit escolar per després dissenyar i portar a terme una campanya publicitària que pogués contribuir d’una forma real al procés de normalització lingüística a la nostra escola. El resultat són els anuncis (no cal que en diguem “spots”) que podeu veure en els següents enllaços (no en diguem “links”). Esperem, de veritat, que “us enamorin”.